Un petit museu que arriba lluny

Ho podríem presentar com una endevinalla. Quin es el petit museu de Barcelona que arriba , i molt bé, a llocs tan diversos com Marroc, Colòmbia, Equador, Iraq?

Més pistes: és molt discret, es troba a Montjuïc però no el coneixen ni els taxistes. No tenen pressupost ni per a rètols.

En fi, aquesta meravella és el Museu Etnològic.

El secret del seu èxit, per que no es fàcil fer-se amics a tants llocs i tant lluny, si no tens un bon pressupost per anar fent beneficència internacional, és molt senzill.

Ara mateix l’explico.

I abans que res: mea culpa per buscar projectes exemplars de gent creativa a la cultura d’Alemanya, o de França, quan els tenim aquí mateix, perduts entre les fonts:entre la Font del Gat i les fonts de Montjuïc.

El seu secret és que tracten amb els immigrants, o migrats en participi, que viuen entre nosaltres. Ells saben trobar gent creativa entre aquestes comunitats, gent que te coses per a ensenyar que son cultura en viu i que estan encantats. Així es fan amics i presenten exposicions que son vives.

El mateix han fet entre els nostres gitanos i ..entre els natius de la ciutat que han explicat com era la gana aquí, a la postguerra.

Pel Etnològic hi ha passa cada dia gent creativa. Encara es pot veure el resultat.

Això si, els taxistes no ho saben trobar. Però, amb una mica de creativitat per part vostra, segur que ho trobareu.

Sense GPS, si us plau.

Aviat convidarem al seu director per que ens ho expliqui millor.

Berlin i Buenos Aires també tenen mapa de sons

Un grup d’una escola secundaria de Berlin realitza un curtmetratge, amb els seus professors, es clar, i un equip d’artistes. Durant 45 hores treballen en un projecte que consisteix en realitzar un curtmetratge a Berlin i un a Buenos Aires, en cooperació amb una escola argentina.

El punt de partida consisteix en enregistrar sons a les dues ciutats, a l’entorn del transport de rodalies de la ciutat respectiva. Desprès intercanvien els sons i fan el muntatge del curt corresponent.

Per cert, això recorda el “Mapa de los sonidos de Tokio”. Les idees volen.

La discussió entre participants d’una i altra ciutat via Internet resulta molt sugestiva.

Podeu trobar un arxiu d’uns 1600 projectes, molt ben explicats, realitzats en escoles primaries i secundaries d’Alemania entre 20005 i 2009. N’hi de més complexes i de més senzills, sobre arquitectura, arts plastiques, foto, TIC, literatura, musica+teatre, dança, teatre.

Ho patrocina la Kulturstiftung der Länder (Fundació de Cultura de les Regions). El programa es diu ”Els nois cap a l’Olimp” i el seu objectiu és adreçar-se a nens i nois “per entusiasmar-los per la cultura i estimular la seva creativitat”.

No som pas els unics que creiem en la gent creativa:
http://www.kinderzumolymp.de/cms/Praxisbeispiele.aspx

"Océanos Digitales"

“Oceanos digitales” és una iniciativa que vol promoure que la gent pugui compartir continguts de tota mena a Internet, sense barreres de drets d’autor.

El seu lloc web presenta un curtmetratge molt expressiu que es declara favorable als intercanvis entre usuaris d’Internet P2P i les llicencies Creative Commons com alternativa a la SGAE i similars.

Ells creuen que el futur pels musics és guanyar-se la vida tocant en directe i que les gravacions a Internet haurien de ser gratuïtes. Compartir continguts pot facilitar una distribució més oberta de les creacions artístiques, amb més gent que gaudirà d’allò que es crea. Però, també pot afavorir que més creadors puguin treballar amb allò que trobin a Internet i així avancem cap a la creació col·lectiva de la gent creativa.

Aquest és el seu lloc web: http://www.oceanosdigitales.net

Aquesta Mercè, el grup Manel

Estem parlant del “grup revelació barcelonès de l’any” , poca broma. Tot i que son una gent amb sentit de l’humor. Segons sembla, estan reinventant el folk urbà, amb una musica que , diuen, no te secrets, pperò si molt mèrit, talent i intel·ligència. Tot això no ho dic jo sinó el crític de El Pais Luis Hidalgo.

Segur que podríem recollir més comentaris d’altres mitjans, per que aquests dies tothom parlava d’ells. Es una bona noticia que gent com Manel tinguin èxit, fins i tot pels que, com jo, no soc públic nocturn ni jove, ens podem alegrar d’aquet fet per una raó especial.

Per que, Manel, ara fa un any, no eren pas coneguts.

Feien la seva musica amb convicció, treballant fort, amb llibertat i amb el seu estil propi.

Ells no son pas un producte del màrqueting d’una multinacional discogràfica, una bona inversió feta per gent que hi té la mà trencada en modelar grups joves, donar-los els retocs necessaris per a passar pel sedàs d’allò que cal fer per a vendre en un mercat que tots sabem què demana i com ho vol.

Fa un any el grup Manel enviava un vídeo, la seva maqueta, a la 9a Fira de Música al Carrer de Vila-seca 2008. Aquí podeu veure el seu espai web que encara es conserva.

Ho feia com ho feien 700 grups joves, que fan musica al seu estil, que treballen, que busquen el seu camí. Aquest país està ple de gent creativa que fa musica, que s’obren camí via Internet, que van trobant el seu públic, que van millorant cada dia.

El grup Manel va superar un procés de selecció, d’actuacions a la Fira, davant d’un públic que fa anys escolta i tria, davant de professionals que busquen nous grups

Manel, un grup que ara es troba a la punta d’una piràmide de gent creativa. Això els identifica i els dona una consistència que no s’improvisa.

Això son els nous temps, d’això en parlem aquí.

Gent creativa i societat...

A Sitges, a l’hotel Estela Barcelona, han fet una aposta pels artistes, els pintors.

Fan exposicions amb freqüència, però sobretot, segons m’expliquen, els pintors formen part de la vida de l’hotel.

Els hi desitjo molta sort, als pintors, si poden vendre, i a l’hotel, si això els hi ajuda a superar la crisi i guanyen mes diners que els altres.

Els altres, son especialment, aquests hotels grisos, impersonals, que tots coneixem, que no saps si ets aquí a Amèrica, allò que se’n diu “internacionals”en el mal sentit de la paraula. Que quan entres a l’habitació i veus allò que tenen penjat a la paret, ja comences el malson que tindràs aquella nit.

A l’hotel Estela Barcelona hi ha gent creativa i això es nota.

Potser el sector turístic aniria millor si el portés gent com aquesta, que saben combinar art i negoci turístic. Ja fa anys que sentim a dir que el nostre turisme ja no pot viure del tradicional “sol i platja”. Però no sembla que estiguin buscant coses noves. Apareixen al Mediterrani destinacions a més bon preu, en una costa no saturada com la nostra, i aquí sembla que no troben idees noves.

A qualsevol sector econòmic o social podríem estar fer el mateix que ja fan a Sitges, en mil formes diferents, amb una mica d’imaginació, combinar art i societat.

Per a sortir de la crisi, ja no sabem si parlem de la crisi financera o la de les nostres neurones, ens cal una mica d’allò que recomanava Yehudi Menuhin al seu conte infantil: si no tenim diners per a concerts, caldrà que els comptables del palau aprenguin a tocar el violí (i consti que no estava pas pensant en el nostre estimat Palau de la Música)

http://hotelestela.blogspot.com/

El lector actiu

Un article d’Enrique Vila-Matas a El Pais del diumenge passat em descobreix una forma de “gent creativa” que no havia pensat.

En Vila-Matas no s’atribueix pas l’invent i cita a Paul Valery entre altres, com antecedents.

M’agrada en tot cas un paràgraf de l’article que repeteixo tal qual:

“La secuencia central de toda lectura activa contiene el gesto más profundamente democrático que conozco. Es el gesto de quien sabe abrirse al mundo y a las verdades relativas del otro, a la sagrada revelación de una conciencia ajena. Si se exige talento a un escritor, debe exigírsele también al lector”.

Aquí trobem clarament el nus de la qüestió: que una activitat que podem fer en la intimitat, com llegir un llibre, pot arribar a projectar-se a la societat de forma positiva.

Convidem doncs als lectors a formar part de la “gent creativa” d’aquest mon. Per altra banda, ara que ja m’he llençat a la piscina i estic escrivint un blog sense pretendre ser escriptor (amateur, en tot cas), aprofito per a demanar al lector que sigui també un lector actiu. Es un compromís mutu, que proposo des d’aquí, amb totes les conseqüències.

Parlarem més d’aquest tema , per que vull presentar-vos la gent de Litterarum, una fira que, ara ho veig, és més que altra cosa , una fira de lectors, no d’escriptors ni d’editorials. Però no dono abast a presentar-vos tots els projectes que tenim a punt. A més, encara ens falta saber què diu la gent que llegeix el blog, sobre tot , ara que sabem que tenim lectors actius.

L’article en qüestió es pot trobar al diari El Pais del diumenge:

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/lector/activo/elpepiespcat/20090927elpcat_9/Tes

Els Beatles avui ja no serien el mateix...

Algú que viu i treballa al negoci internacional de la musica pop ha fet un comentari sobre els Beatles que fa pensar. Diu que a dia d’avui , ja no seria possible que un grup com aquell tingues la difusió i les audiències que ells van tenir. De repent, els Beatles eren a tot arreu, a la radio, als discs, a la premsa, als concerts. Allò era un fenomen.

Segons el professional que deia, avui les corporacions de la musica no aconsegueixen col·locar grans estrelles al mercat, per que avui el mercat , diuen, està fraccionat, molts grans concerts ja no s’arriben a omplir.

Avui hi ha Internet i molts musics emergents tenen una trajectòria professional molt diferent, i molts arriben al seu públic de forma regular. Normalment, quan la gent va a un concert de grups nous, ja els coneixen per les gravacions que han vist i escoltat a Internet.

Malgrat les lamentacions dramàtiques dels que recapten drets i venen CD, avui s’escolta molta més musica que fa cinquanta anys, l’oferta està molt mes diversificada i la qualitat més alta.

Cada dia més, la gent creativa del mon musical troba el seu camí i arriba al seu públic. Cada dia mes, els que arriben son la punta d’una piràmide de gent que fa musica i que escolta musica, de forma que la qualitat avui te una opció que abans no tenia ni en somnis. I la musica surt de la societat d’una forma orgànica, son contribucions dels ciutadans. La musica no ens cau a sobre com un producte del màrqueting. Be, tot això encara no és ben be així, però aviat.

Això anirà a més. Per que es un fenomen que es reprodueix i es realimenta. Podria anar encara millor si fóssim capaços d’activar més joves que aprenen i fan musica, com fan els clubs de futbol amb els joves futbolistes. Si trobéssim formules més potents per a facilitar la circulació per Internet de tota aquesta energia creativa. Si donéssim respostes mes actuals i imaginatives a les tensions que s’han creat amb els drets d’autor.

Però el procés ja està en marxa, es un exemple que ens diu d’on sortiran els artistes que veurem en el segle que vivim, que això només es el començament i que cal ser-hi ben aviat si no volem perdre un ten que ja esta en marxa. Cal ser-hi ben aviat, per que els del màrqueting també saben utilitzar Internet.