Tot parlant de Yehudi Menuhin em va venir a la memòria un conte infantil que va escriure ell mateix, amb un col·laborador. Està editat per Gallimart l’any 83’. El format sembla infantil, però el contingut és ben clar que apunta molt alt
Me’l va regalar personalment el 89’. Aleshores ja era un dels violinistes més reconeguts del mon. Així doncs, el sol fet de parlar-hi em tenia emocionat.
Però el llibret en qüestió, justament, demostra que Menuhin no sacralitzava l’art ni l’artista. Es una historieta senzilla i sembla pensada per a la crisi financera que estem vivint avui. Era , doncs, un rei que vivia en el seu palau, on organitzava uns concerts de violí fantàstics, tenia una orquestra que tocava amb ganes i la gent s’ho passava d’allò més be (al llibre s’hi veu que tothom està xalant amb la musica, no se’ls veu pas encarcarats, nens i grans tots barrejats).
El gat del rei també hi era i també tocava el violi.
Però un dia el cap dels comptables es va presentar dient que no tenien diners i que havien de suprimir els violinistes. El rei ho va lamentar molt però no li va quedar mes remei. El gat, que sembla que tocava gratis, també va desaparèixer i el rei estava realment trist.
Però un dia, el gat torna a aparèixer i li diu al rei: em sembla que tinc la solució: fem que els comptables aprenguin a tocar el violi i tornem a fer concerts.
El rei ho va acceptar encantat i els concerts van tornar al palau. Al final, per a rematar la ironia, el llibre ofereix unes instruccions practiques pels que aprenen a tocar el violi.
Es clar que Menuhin sabia descobrir la gent creativa allà on fos. Va treballar molt per a trobar joves, per a formar-los i promocionar-los. Apreciava les músiques de cada cultura, ben diferents de la seva pròpia musica. No es deixava impressionar per la tècnica ni per la publicitat. Anava al cor de la creació i creia que tothom tenia un talent que calia cultivar. “Cada home és un artista”. Ell sabia de què parlava.
dilluns, 14 de setembre del 2009
dimecres, 9 de setembre del 2009
Tots els homes son artistes
Això ho va dir un artista reconegut, Yeyudi Menuhin.
Ho hem recollit del web del Congrès “Et si la beauté pouvait sauver le monde?” que explica coses molt interessants que estan fent sota aquest lema: http://www.congres-beaute.org/mosaique.php
Ho hem recollit del web del Congrès “Et si la beauté pouvait sauver le monde?” que explica coses molt interessants que estan fent sota aquest lema: http://www.congres-beaute.org/mosaique.php
dilluns, 7 de setembre del 2009
Internet i gent creativa
Ben mirat, de gent creativa sempre n’hi ha hagut, no es cap novetat. Què passa ara per que, de repent, ens posem a descobrir la famosa sopa d’all?
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
Podríem explicar-ho de moltes maneres. Per exemple, per aquells que creuen (jo no) que tot te una explicació comptable, podríem dir que ara hi ha una crisi econòmica que afecta molt fort a molts ajuntaments, de manera que hem trobat que un projecte artístic amb gent creativa representa una mobilització de participants gratuïts, de forma que el projecte pot resultar a meitat de preu. Per alguns, això ja fora una bona raó, una raó de mota actualitat, per apuntar-se a la gent creativa.
Però de fet, hi ha molt més que això: tal com explica Bernhard Stiegler , ja som als primers pasos de “l’economia de la contribució” que es fa possible quan a la nostra societat hi ha gent amb capacitat i ganes de crear coses i posar-les a l’abast de molt gent.
D’això sempre n’hi ha hagut, però ara Stiegler parla d’exemples d’Internet, com Wikipedia o el “software obert” creat per contribuïdors voluntaris. Son casos d’una potencia extraordinària , que entren en competència amb empreses líders con Enciclopedia Britanica o Microsoft.
Ara docs, tenim Internet i això canvia moltes coses. Per exemple, Internet posa en evidencia que per sota de certs personatges hi ha tota una piràmide de gent que fa coses sense sortir del seu poble. Recordem, la “piràmide de nois que juguen a futbol” al seu poble i que fa possible que un dia en Pep Guardiola faci futbol al Barça d’una manera inèdita, i fins i tot guany partits.
Sabem que Barack Obama no hauria arribat allà on es, si no fos per una formidable piràmide de gent, que a nivell local van fer la seva feina i van trencar els esquemes de tots el sistema electoral de Washington. Cert que Obama es una persona molt potent, com en Guardiola, que també ho és. Però sense Internet, haurien tardat segles en sortir a la superfície, s’haurien quedat en aquell “noi tan trempat del seu poble”.
Atenció doncs amb Internet. Les histories locals de molta gent creativa ara ja son un fet molt potent, d’aquells que canvien el mon on vivim. Pensem per exemple en el mon de la musica. Les grans productores continuen venen els seus personatges estrella. Si mirem la tele, diríem que no hi ha res mes que això, com sempre. Però avui, gracies en bona mesura a Internet, la diversitat d’oferta musical és mes potent que mai, per que hi ha molta gent creativa fent musica, i per que ara, amb Internet, aquesta gent arriben al seu públic, més enllà del seu poble.
dijous, 3 de setembre del 2009
Gent creativa i ciutat creativa
Com seria una ciutat sense gent creativa? No ho sé pas. Jo m’ho imagino com la platja de la Barceloneta desprès d’un nit de verbena, plena d’escombraries, trista, indiferent a la bellesa del mar, que és allà mateix.
La gent creativa dona el millor d’ella mateixa.
Quanta gent creativa hi entre el públic d’un concert o d’una opera? Quants toquen instruments o canten?
Quanta gent dels que van al teatre participen en un grup amateur de teatre?
Quina diferencia hi ha entre un públic que hi entén i un que no hi entén?
Una ciutat no la fa l’ajuntament. Abans de que s’inventessin els ajuntaments ja hi havia gent creativa, gent que contribueix al be comú pel gust de fer-ho. La pregunta és, com podem fer per que aquesta contribució es pugui fer millor, amb mes formació, amb més gestió, amb més qualitat. Sense contribució no hi ha ciutat, nomes hi ha escombraries a la platja. Això val pel art però també pel benestar social, la qualitat de les escoles o la innovació a les empreses.
La gent creativa no demana res a canvi. Només cal que tinguem sensibilitat per apreciar allò que ens estan oferint cada dia i que no els confonguem amb la massa. Demanen respecte, no es pot confondre el que embruta i el que crea bellesa.
La gent creativa dona el millor d’ella mateixa.
Quanta gent creativa hi entre el públic d’un concert o d’una opera? Quants toquen instruments o canten?
Quanta gent dels que van al teatre participen en un grup amateur de teatre?
Quina diferencia hi ha entre un públic que hi entén i un que no hi entén?
Una ciutat no la fa l’ajuntament. Abans de que s’inventessin els ajuntaments ja hi havia gent creativa, gent que contribueix al be comú pel gust de fer-ho. La pregunta és, com podem fer per que aquesta contribució es pugui fer millor, amb mes formació, amb més gestió, amb més qualitat. Sense contribució no hi ha ciutat, nomes hi ha escombraries a la platja. Això val pel art però també pel benestar social, la qualitat de les escoles o la innovació a les empreses.
La gent creativa no demana res a canvi. Només cal que tinguem sensibilitat per apreciar allò que ens estan oferint cada dia i que no els confonguem amb la massa. Demanen respecte, no es pot confondre el que embruta i el que crea bellesa.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Ulisses...
Ara farà un any que al barri del Poble Sec, a Barcelona va celebrar una festa molt original. El barri celebrava l’arribada d’Ulisses amb una desfilada i una festa.
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
La desfilada podia semblar una processó; de fet, una veïna que els veia passar em va preguntar qui sant era el de la processó.
Es pot ben dir que era una sant que arribava de molt lluny, com el d’Homer. El nostre sant del Poble Sec era l’emigrant que arriba aquí després de perills, aventures, astúcies, cops i malentesos. Sobretot, malentesos: és un salt cultural formidable que envaeix el nostre dia a dia.
Però la gràcia de l’Ulisses del Poble Sec es que es va produir en uns tallers que agrupaven centenars de gent creativa, de tots els orígens de la immigració que podem trobar al barri, joves i grans, dones i homes. Artistes, amateurs,voluntaris... contribuïdors tots ells, per a renovar l’imaginari col·lectiu de la ciutat.
Normalment quan reuniu gent de tradicions, d’idiomes, de generacions, d’històries tan diverses, és molt difícil posar-se d’acord i que en surti alguna cosa. Fins i tot entre natius sols, els acords son molt difícils, ja ho sabem prou bé.
Però a l’Ulisses de Poble Sec la gent era diversa però avançava, es presentaven propostes, es discutien , es milloraven, es realitzaven. Cadascú respectava el talent dels altres. La gent era tan diversa que a les reunions jo dubtava que s’arribessin a entendre. S’expressaven amb dificultat, es sentien molts idiomes a l’hora.
Recordo un dia que varem discutir sobre com representar el protagonista, el personatge. Hauria de ser una blanc, un negre, un asiàtic, una dona? Allò no era fàcil. Algú va dir, “l’Ulisses serà una musica”. Com? Què ha dit? Què vol dir això?. Semblava que la reunió se’n anava en orris. Però al final tothom ho va entendre i van tornar els somriures, l’acord era total. Fantàstic. Vint i cinc grups de musica i compositors, gent creativa de la musica, van presentar propostes musicals i al final van trobar el que anava millor.
Això no ho he llegit en cap llibre però hi crec per que ho he vist: quan la gent creativa es posen a treballar junts, el diàleg intercultural es dona sol, sense esforços especials. Certament, tenen timideses, reserves i vergonyes per arribar a seure junts i començar. Mai no ho havien fet, cada dia es veuen però s’eviten discretament. Però aviat la màgia comença a funcionar i Sant Ulisses te la seva processó a Poble Sec.
A la web de FUSIC en podreu trobar més , imatges i detalls de l’Ulisses
http://www.projecteulisses.cat/principal.asp
Visiteu-la, us encantarà
dimarts, 1 de setembre del 2009
Una broma d’estiu de la SGAE
Pels que no sigueu del ram, la SGAE es una entitat privada protegida per una llei que li permet cobrar drets d’autor allà on hi ha qualsevol espectacle que cobri entrada o no.
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
Jo no entenc del tema dels drets d’autor, no deu ser pas un tema senzill, quan Internet ha transformat les regles de joc de forma brutal, com tothom sap. En tot cas la SGAE sembla que es queixa dels canvis, tot i que ara factura més que mai.
Però això no és el tema ; el tema es una noticia d’aquest estiu que te molt de bufa. Hi ha un poble que es diu Fuenteovejuna, com l’obra de Lope de Vega, es clar, i que cada any representen l’obra amb un grup d’actors no professionals, que no cobren per a fer-ho.
Si la SGAE volgués estar al dia i llegís aquest blog sabria que aquests actors son gent creativa, gent que contribueix, que dona alguna cosa a molta gent, com ho fan tants i tants grups com ells. Tots en coneixem, al teatre, la dansa, la musica, als blogs, al Youtube. Hem pensat alguna vegada com ens quedaríem si desapareguessin tots aquests contribuïdors al bé públic, que ho fan per amor a l’art?
Què diríem si els que contribueixen al Wikipedia tinguessin de pagar drets d’autor cada vegada que escriuen un article?
Però la SGAE els hi vol cobrar. El mon al reves. Amb endarreriments, un total de 12.000 euros, pel que he pogut entendre.
A veure, no és una gran quantitat, s’ho gastaran en advocats deu vegades. Per això sospito que això es una broma, la SGAE s’està buscant un paper a l’escena, potser l’Avar de Molière seria el més apropiat?
La gent creativa som “contribuïdors”
Quin paper té la gent creativa en la societat, especialment quan parlem de la societat post-crisi? Aquest és una gran tema, tot i que nosaltres no pretenem parlar aquí ni de sociologia ni de filosofia.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
Nosaltres parlem d’art, de projectes i d’experiències.
Però ens encanta que el CCCB hagi iniciat una línia de debat teòric sobre aquesta qüestió, des del seu I+C+I, centre d’investigació i innovació en l’àmbit cultural. Us recomanem visitar el seu blog http://www.cccb.org/icionline/?p=3 si us agrada la reflexió teòrica.
En tot cas, pels que som al nivell de l’acció en el camp cultural, la nova línia del I+C+I és com la pluja en ple desert. Li desitgem continuïtat en aquest camp.
La referència que us donem us portarà directament a la conferencia de Bernard Stiegler aquesta primavera al CCCB, titulada “de l’amateur al contribuïdor”. Stiegler parla de l’emergència d’una figura alternativa al consumidor o al productor: l’exemple de Wikipedia ens demostra, diu, que hi ha gent que “contribueix” de forma activa, que combina o alterna el paper de productor i de consumidor.
Dins el camp més limitat de l’art, es clar que la “gent creativa” tenen un paper de “contribuïdors”. Això és vàlid per gent que viu de l’art o per aquells que no en viuen.
Com diu Stiegler, cada dia hi ha més contribuïdors gràcies als entorns que Internet ens facilita. Cada dia més, les contribucions de la gent creativa arribaran a més persones, a tot el mon. Això també s’aplica a les contribucions en el mon de l’art, naturalment. Estem parlant doncs d’un moviment mundial que es pot presentar com una alternativa al consumisme que ens ha dut a la crisi de confiança actual.
Estem parlant de noves formes d’economia, si recordem que Wikipèdia i el Sofware Obert està guanyant espai a les multinacionals.
D’això ja en parlarem més, sobretot si el I+C+I continua treballant en aquest camp.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)